Directe al Cor
Necessito algú a qui estimar però no pas com es pot estimar a un germà o a un amic. Tinc ganes i sento la necessitat imperiosa de tenir aquella persona a qui dedicar-li cada moment, cada pensament, cada història …
Un pilar on trobar els fonaments de la meva existència, un fonament basat en l’amor pur i sincer. Com aquell que va desaparèixer, una tarda del mes de novembre.
Enyoro de gran manera aquelles abraçades autèntiques que em donaven les forçes per viure, i recordo amb enyorança com els petons es convertien en l’inici de la bogeria i les seves mans i les seva mirada es convertia en allò pel que haver de lluitar. A dia d’avui encara rememoro tots aquells bons moments viscuts i m’ensenya com n’és de bonic l’amor i aprendre a més, dels errors comesos.
Malgrat tot, la vida passa i arriben noves passions, metes a on arribar i persones que t’ensenyen a veure la vida d’una forma més esperançadora.
Sóc del parer que aquella persona amb qui has de compartir la vida ha de ser, a més de la teva amant, la teva amiga. Per poder aconseguir la comprensió i la necessà ria complicitat.
Per a aquells éssers que m’han fet aprendre a valorar la vida com a una oportunitat meravellosa on poder tocar el cel amb els peus a terra, els hi dong les grà cies. A la Vicky, per ensenyar-me l’autèntic significat de l’amor. I a una altra persona molt especial: a la Merche i el seu nen, el Jorge. Pels seus somriures que m’han tornat a la vida després d’una de les etapes més dures, on m’han recolzat d’una manera gairebé malaltissa. Grà cies de tot cor.
Ă€dam LĂłpez i LĂłpez